Silvia Sanjoaquín

Què faig a la feina?

T’imagines que els autobusos de Barcelona poguessin funcionar amb la bossa de brossa que llencem al contenidor marró? Doncs jo treballo amb 60 persones més perquè això sigui possible! De la brossa que llencem al contenidor marró en surten gasos que tractats poden acabar sent energia, la calor que necessita un vehicle per córrer o una indústria per fabricar plats o tasses de cafè. Entre moltes d’altres coses, clar... Aquests gasos els diem gasos renovables i són bàsics per fer que la nostra economia no depengui tant dels combustibles fòssils, el que anomenem, transició energètica.

I això com ho feu?

Estudiem com i amb quin residu produïm gasos renovables i dissenyem les plantes on fer-ho perquè a l’empresa li costi el mínim possible. Ara també treballem mirem de fer arribar aquesta energia a tots els ciutadans. Les ’gasineres’ són una manera. Sabeu què són? Gasolineres per a cotxes i camions que corren amb gas natural.

Què és el que més t'agrada d'aquesta feina?

M’encanta treballar en una feina que vol dissenyar l’energia del futur i aportar el meu “granet de sorra” per a fer un món més sostenible. Tinc dos fills petits, el Tobias que té tres anys i la Monika que en té un, i és una manera de deixar-los un món millor: l’ús d’aquestes energies ajuda a combatre el canvi climàtic i millora el medi ambient.

Com et recordes quan tenies l’edat d’en Roc i la Clara?

De petita, com a qualsevol nena m’agradava jugar i divertir-me amb les meves amigues i amics. Encara que sempre esperava amb entusiasme l’estiu, que el passàvem a un poble de platja, també m’agradava molt anar a l’escola. Sempre he tingut molt interès en aprendre coses noves, així que era una bona estudiant i sobretot m’agradaven les matemàtiques i les assignatures de ciències.

Com recordes que veies l'enginyeria aleshores?

En aquella època, el meu pare treballava a Mercedes, que tenia una fàbrica a la ciutat de Barcelona. A casa ens explicava el paper dels enginyers en el disseny i fabricació de bons cotxes, així que vaig començar a entendre com els conceptes que aprens a l’escola, o de més gran a l’institut o la universitat, es poden aplicar per a poder fer coses que milloren el dia a dia de las persones.

Què creus que et va fer decidir per triar enginyeria?

En aquell moment encara no ho sabia, però aquesta barreja d’interès per la ciència i poder treballar en alguna cosa que aportés “el meu granet de sorra” a la societat m’acabarien portant a estudiar molts anys després Enginyeria Industrial a Barcelona.

Recordes alguna anècdota?

Us n’explicaré dues. La primera està relacionada amb els Jocs Florals. A la meva escola hi havia també l’opció de presentar un treball relacionat amb les ciències. Com que la meva mare era professora de física i química, fèiem algun experiment i presentava un vídeo al concurs, i any rere any guanyava la categoria de ciències. El que més m’agradava no era el premi o el reconeixement, sinó la preparació del vídeo que era treball en equip familiar, fins i tot participava el meu tiet, també professor i amb qui anàvem al laboratori i gravava el vídeo.

La segona, que la recordo amb molt d’afecte, té a veure amb l’energia. Ja feia 2n de BUP i teníem un professor a qui li agradava posar noms de vegetals a les físiques. Un dia, a primera hora del matí quan tots encara estàvem una mica adormits, ens va preguntar quin nom podíem fer servir per la unitat que es fa servir per mesurar energia, el Joule (J). I jo ben convençuda i amb la veu ben alta vaig dir “Pastanaga”. Així que encara tinc amics que es riuen quan ho recorden, clarament se’m donaven millor els números que les lletres.